Alguna cosa es mou

Primer va ser la reforma de la llei electoral a Castella-la Manxa per reduir el nombre de diputats i modificar el repartiment per províncies, aprovada en solitari pel PP prèvia reforma de l’Estatut de CLM i dissenyada clarament per perpetuar-se al poder.

Ara el sobtat anunci (a 9 mesos de les eleccions municipals) del PP de canviar la legislació perquè la llista més votada obtingui l’alcaldia amb només el 40% dels vots és la prova definitiva de que per fi comencen a preocupar-se per la tan demanada “unitat de l’esquerra” i els moviments ciutadans.

Fins ara, còmodes en la seva convicció que el vot d’esquerres es dilueix repartit en diferents opcions polítiques, i recolzats en una llei electoral que impedeix el pas a totes les opcions que no superin la barrera per circumscripció, s’han recolzat en les seves majories per fer i desfer al seu antull en el seu benefici i en el dels seus benefactors, sense que els importi per res els efectes negatius de les seves polítiques, ni les protestes ciutadanes, ni l’oposició de la resta de partits.

Que està passant?. Per què aquests barroers i precipitats moviments després de 36 anys de conviure amb una Constitució que es neguen a modificar (excepte quan els interessa) i que gairebé els garanteix el poder ?.
La resposta és clara, i porta anys coent-se. La ciutadania ha dit prou, s’està revoltant en la seva contra, i posa en perill el status quo.

Tot va començar el 2011 amb el 15-M, però llavors el PP amb la seva supèrbia habitual minimitzà tant com poguè el ressò del moviment, l’infravalorà pensant que no serien capaços d’organitzar-se políticament, i es va relaxar (si és que va arribar a posar-se tens) quan les places es van desallotjar. Però allò va ser la llavor del que vindria després: nous partits polítics amb propostes radicals, marees ciutadanes de col·lectius defensant els seus drets, manifestacions i protestes constants, aparició de nous mitjans de comunicació digital independents, mobilització massiva a través de les xarxes socials , etc …

Davant d’aquests primers símptomes, que un cop més es van negar a analitzar, van contraatacar amb les armes habituals (desqualificacions, atacs de la mass media, càrregues policials, etc) segurs que s’esvairien amb el temps, però a poc a poc la cosa se’ls escapava de les mans. I el primer ensurt seriós el van tenir amb les eleccions europees.

Amb una participació una mica superior a la de 2009, van perdre dos milions i mig de vots i vuit diputats. Però és que els partits / coalicions de l’esquerra, descomptant el PSOE, van passar de 3 a 15 eurodiputats, repartits entre partits vells i nous. I això ja és més greu, ja que ells es van quedar en 16.

Finalment la gota que ha fet vessar el got de la seva inacció ha estat l’aparició de nombroses plataformes ciutadanes, a les que sembla se sumen els partits minoritaris d’esquerra, que amenacen amb arrabassar-los moltes alcaldies. Primer va ser a Barcelona, i després ràpidament la taca s’ha anat estenent per tot l’estat espanyol.

I aquesta vegada si. Aquesta vegada semblen comprendre que la cosa va de debò i que perillen els seus llocs vitalicis. Així que en lloc de canviar les seves polítiques i apropar-se al poble, legislen per perpetuar-se al poder il·legítimament.

La bona notícia és que la ciutadania es mou, i aquesta vegada no deixarà passar l’oportunitat. A les nostres mans està.

 

Toni Ribas

Coportaveu d’EQUO Catalunya

 

Comments are closed.