El complex tauler polític català

Una de les singularitats més perceptibles de Catalunya és l’ampli ventall d’opcions polítiques que tenen els ciutadans en cada convocatòria electoral. Fins a set partits amb representació parlamentària, i amb relatiu pes dels 3 grans estatals, PP, PSOE i IU. Paradoxalment, tanta varietat no impedeix que l’abstencionisme estigui als nivells de la resta de l’estat espanyol ni que la discussió estigui tan polaritzada al voltant d’un sol tema, la independència de Catalunya.

Se’ns presenta un interessant curs polític, un 2015 amb eleccions municipals i generals, i molt probablement amb un avanç de les autonòmiques, tot i que encara som a meitat de legislatura.

No serà gens fàcil pel votant català triar entre les múltiples opcions, ja que més enllà de les ideologies de cada partit, s’estan produint moviments estratègics que afegeixen complexitat i introdueixen elements de dubte entre l’electorat. Intentem aclarir una mica el panorama, encara que potser després d’aquest modest anàlisi només haurem aconseguit embolicar-lo encara més.

D’entrada tenim a les dues formacions que ara mateix sostenen al govern, la coalició CiU, tradicionalment representant de la burgesia catalana i de l’empresariat, que en els últims dos anys ha donat un gir espectacular en la seva posició sobiranista, passant de les posicions més pragmàtiques a voler liderar un procés d’independència en el qual mai va estar interessada. I per un altre ERC, que porta molts anys reivindicant aquest procés, que ara veu a prop l’objectiu, i que en conseqüència té pressa per completar-lo, encara que això impliqui cedir el protagonisme i la glòria a Artur Mas. L’última proposta en aquest sentit, que Mas sigui el president d’una Catalunya independent guanyi o no les eleccions, mostra la seva ansietat amb el tema.

Després tenim a la resta de formacions amb representació parlamentària que donen suport a  l’anomenat dret a decidir amb els seus diferents matisos, i que s’han implicat en el procés de la consulta del 9N en un sentit o un altre: ICV, que acaba de proposar un front ampli de esquerres per canviar-ho tot; la CUP, que ara proposa una candidatura de ruptura no només amb l’estat sinó amb el model econòmic capitalista; i deixo pel final el PSC, en un clar procés de desmembrament en què destacats membres s’estan donant de baixa i re agrupant en altres noves formacions, com Avancem, Nova Esquerra Catalana i Moviment Catalunya, a les quals no s’ha de descartar com contendents . Paradoxalment, el PSC, després de diversos girs, ha tornat a la defensa clara d’un Estat Federal que li va costar el lloc al seu anterior secretari general.

Tancant el ventall de partits presents al Parlament tenim els dos clarament contraris al dret a decidir i per descomptat a la independència: el PP i Ciutadans. El primer en clar retrocés per les seves postures davant del “procés” i evidentment penalitzat per la no-política de la seva matriu estatal; el segon traient profit de la situació i pescant en riu regirat, és a dir, en els desencantats del PP, de CiU, i fins i tot algun d’ICV. A més el partit de Rivera pot haver sortit afavorit de la plantada d’UPyD, inexistent a Catalunya, en els seus flirtejos per formar una gran força de “centre-esquerra” espanyola.

I a més està Podemos, que segons tots els sondejos entrarà amb força al Parlament. No és casualitat que el seu líder hagi desembarcat recentment a Barcelona amb un discurs en el qual clarament intenta pescar vots de tot l’espectre sense mullar-se en absolut amb propostes o idees.

Finalment, queda poc espai per a altres formacions d’àmbit estatal com el Partit X o Equo, que participen actualment a guanyem Barcelona, i que rebran molt poca atenció enmig de tant soroll.

La primera cita, si no s’avancen les autonòmiques a febrer o març, seran les municipals. Aquí l’interessant són les múltiples candidatures de confluència ciutadana que s’estan formant en moltes localitats i que busquen trencar amb el passat acostant la política i la presa de decisions a la ciutadania. Els diversos guanyem estan generant molta il·lusió i provocant estranys moviments pre electorals com PSC i ERC pactant amb CiU diverses mesures a l’ajuntament de Barcelona a canvi d’abstenir-se en la votació d’uns pressupostos clarament antisocials. Ja se sap, la supervivència és el primer.

I si s’avancen com sembla les autonòmiques, és probable que s’acabi convocant el que s’anomena eleccions plebiscitàries, amb l’objectiu que la ciutadania expressi clarament si vol un estat independent. El problema és que es tria un Parlament perquè legisli durant 4 anys, i tal com s’està plantejant el tema (llista única de partidaris del SI-SI) no deixa moltes opcions als votants, a part de ser poc viable. ¿De veritat es pot formar una llista única amb postures tan heterogènies com el liberalisme de CiU, una ERC que en la seva declaració ideològica qüestiona el lliure mercat, una CUP anticapitalista i una ICV que es debat entre el SI-SI i el SI-NO? D’aconseguir-se aquesta llista única, seria votada per tots els votants habituals d’aquests partits, o alguns decidirien no fer-ho per no estar d’acord amb els plantejaments d’alguns dels seus membres? Quines polítiques sortiran d’aquest còctel d’ideologies ?. Massa incògnites.

D’altra banda, molts votants habituals d’aquestes formacions que no veuen clar el Estat propi, es veuran abocats a triar entre votar un dels dos del NO, a un PSC en caiguda lliure o a Podemos. O a abstenir-se, la pitjor de totes les opcions. Ja se sap que el vot en blanc és minoritari.

En definitiva el panorama es presenta complex i els partits s’hauran d’esforçar i molt en fixar prioritats, concretar propostes i tancar possibles aliances. I sobretot han de entendre que per a gran part de la ciutadania el debat no és el que està ara mateix en el centre de la política catalana, sinó que s’esperen propostes i mesures per acabar amb les injustícies, amb la desigualtat, amb la precarietat i amb la corrupció. Això és el més urgent ara mateix.

Respecte al “procés”, i atès que tothom dóna per liquidat l’Estatut, potser seria més pràctic iniciar entre totes les forces i la societat civil un procés constituent en el qual es defineixi clarament com vol organitzar-se la societat catalana. Aquest procés és clar requereix molta feina i molt de temps, i ja és reivindicat per organitzacions com Procés Constituent o Crida Constituent, i des d’Equo ho vam proposar fa ja dos anys.

En paral·lel, s’hauria de crear per fi una llei electoral pròpia que elimini les barreres i garanteixi la màxima representativitat, de manera que a les properes autonòmiques, siguin quan siguin, la societat catalana pugui manifestar-se amb claredat, minimitzant les múltiples interpretacions que sempre hi ha de els resultats electorals.

Toni Ribas
Coportaveu d’Equo Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *